Aquest dimarts 25 de novembre, la Fundació Catalunya Europa ha celebrat un debat al Goethe Institut reunint a Markus Beckedahl i Carlos Baraibar, moderats per Gina Rigol, per abordar com construir una societat més resilient en un context d’accés informatiu sense precedents però dominat per grans plataformes i per la proliferació de la desinformació.

La situació a Europa i a Espanya

La Gina Rigol va obrir el debat plantejant dues preguntes centrals: “Com ens informem i qui ens informa? Com adrecem aquestes estratègies per fer una societat més resilient?”

A partir d’un informe del Digital News Report, va destacar que els mitjans de comunicació tradicionals continuen a la baixa mentre que la dependència informativa cap a les xarxes socials no para d’augmentar, el 46% de la ciutadania espanyola s’informa a través de plataformes de xarxes socials. 

Marcus Beckedahl va descriure les diferents realitats entre diferents generacions: “Jo tinc un mix de mitjans convencionals i nous, però soc una generació intermèdia. Els meus familiars grans miren la tele i els joves miren TikTok o Instagram.

Seguint per aquí, Carlos Baraibar va remarcar “El CEO diu que la gent d’entre 16 i 49 anys reconeix que s’informa més per les xarxes socials, això és la meitat de la població o més.” Però també apuntava al fet que el 80% d’aquests usuaris sabien que s’hi trobarien notícies falses: “estem en una adolescència tecnològica, fa quatre dies que estem aprenent a consumir així.”

El Carlos va explicar els esforços dels mitjans per adaptar-se als nous formats i ser afavorits pels algoritmes: “Els mitjans de tota la vida intentem adaptar-nos a un món que depèn del que convingui políticament als amos de les xarxes, hem d’entrar en els algoritmes i funcionar amb la mateixa lògica que anem intuint de les mateixes plataformes. Hem d’intentar absorbir gent a la nostra plataforma, però per això hem d’entrar a la guerra i trobar un format que arribi a tota la població.” 

Gina Rigol va plantejar com fer arribar informació fiable en un ecosistema dominat per grans plataformes i com crear nous espais on els mitjans tradicionals recuperin protagonisme. Preguntava també si els mitjans tradicionals continuen generant confiança en un context en què la ciutadania busca fonts que percep com a properes.

En Markus va deixar clar que la desconfiança cap als mitjans està justificada: molts periodistes “han oblidat explicar com treballen” i han gestionat malament els errors. Recuperar la confiança passa, segons ell, per més transparència i per incorporar elements del periodisme constructiu, no limitar-se a descriure l’apocalipsi, sinó donar solucions i perspectives diferents. El periodisme ha de ser divers en el rerefons, les persones que informen han de ser diverses. És important que el públic se senti pres en compte i formi part de la recerca. 

Carlos Baraibar, per la seva banda, va recordar que la informació “s’ha institucionalitzat, com si a les xarxes no hi pogués haver informació rellevant. Això ha generat distància amb la ciutadania. El procés va generar desconfiança i ho va tensar tot molt.”

La Gina, que treballa amb creadors de contingut, va destacar que els nous creadors de contingut sí que generen confiança, la seva aparició aporta “aire fresc”, però també desperten preguntes sobre qui hi ha al darrere i com es garanteix la seva responsabilitat informativa.

Riscos i oportunitats a l’era de la informació

Més de la meitat de la població es mostra preocupada per discernir entre notícies falses i notícies que no ho són, està la nostra societat civil preparada per fer aquesta distinció?

Carlos Baraibar va declarar “gestionem una quantitat d’informació sense precedents, no podem assumir aquest volum d’informació perquè estem constantment excitats. Aquesta informació en grans quantitats és molt tòxica i difícil de navegar. Hem de tornar al slow information.”

Beckedahl hi va afegir que cal una aproximació sistemàtica: hi ha empreses que es beneficien massivament de la desinformació. Segons xifres de Meta, explicava, un 10% dels seus beneficis anuals provenen de continguts fake que operen dins la plataforma. Aquest model no pot ser legal, cal perseguir sistemàticament les plataformes que hi guanyen diners amb això. Advertia que no hi ha solucions polítiques immediates per als deep fakes, però sí palanques per limitar els incentius que els impulsen.

La conversa va derivar cap al paper de les institucions. Beckedahl va exposar que, tot i existir lleis europees per regular les plataformes, “no s’imposen”: les grans fortunes tecnològiques “es posen sota la protecció de Trump que pressiona amb aranzels a la UE”, frenant així l’acció política. “Tenim el cas d’X, l’antic Twitter, on Elon Musk va comprar la plataforma de comunicació més important del món, multiplicant els beneficis obtinguts i modificant la visibilitat dels continguts, fent a l’extrema dreta cada vegada més visible en detriment del contingut democràtic”. 

Carlos Baraibar va advertir del risc que les institucions acabin “regulant la veritat”, un instrument potencialment perillós. Va criticar que la lluita contra la desinformació s’hagi situat en l’àmbit de la seguretat nacional en lloc del pluralisme. Recordava la prohibició de Russia Today i Sputnik: com a societat madura, deia, hauríem de permetre que la ciutadania accedeixi als continguts sabent què són, perquè la censura obre la porta a vetos futurs. “La regulació de dalt a baix és perillosa, el sistema mediàtic s’ha de mostrar combatiu i resilient davant d’això.”

El Markus insistia que cal limitar el poder dels multimilionaris digitals i fomentar alternatives: "molts mitjans periodístics voldrien ser sense ànims de lucre, això perimetria finançar nous sistemes de comunicació.”

Gina Rigol va preguntar quin paper han de jugar els informadors digitals i com poden sostenir-se econòmicament. Beckedahl alertava que molts influenciadors desconeixen el poder que tenen, mentre que d’altres sí, i l’utilitzen per imposar ideologies.